biogràfica, VI

petites serres de l’oest
allargassades, blaves
fuetejades
pels meus ulls de gos

d'aquesta part
damnada de la terra
n'era víctima
i ara en sóc botxí.
Quan solitari
refaig l’ermot
en va sacrificat
pel foll bruixot
entre els colors de sang
i les veus de la canalla
torno a trobar
aquell infant
contemplatiu
que jo vaig ser.

El mateix vol
lent i rasant, mut
d'una avioneta
el tren que passa
i em talla la mirada
la torre blanca
com encantada, més enllà
de la granja del molí de vent.

Ah, les fines i suaus
onades de la serra
que tan bé m'emparaven
sense jo adonar-me’n !

(De Quan deixaré de creure)

© 2004 Josep Gerona. Todos los derechos reservados.