De sempre, a hora foscant,
Sento batre un horitzó d’ales estortes:
Pujada i revolts esdevenen hores mortes
I la passa deixa un solc d’home flamant.

Si adés tot eren branques de ciment angoixant
Ara lleven fruit solar de gaies aortes;
Si adés eren llaguts aturats a peu de portes
Ara salpen, mar obert, tocant futur per endavant.

Ull rumbós esguardo com rambleja
La natura i les deus vessen llur cant!
Els llavis unglegen la carn i l’enveja

És un metall que encara està per descobrir.
De sempre, a sol llevant,
La maça de la llum m’esberla el jardí.



© 2004 Marcel Ayats. Todos los derechos reservados.